Ressenya de ‘Sortir de l’armari lingüístic’, de Ferran Suay y Gemma Sanginés

Germán Aliaga González
D’una banda, Ferran Suay i Lerma (València, 1959) és professor de Psicobiologia a la Universitat de València, i porta a terme una investigació centrada en les respostes dels éssers humans a situacions estressants, com parlar en una llengua minoritzada (entre altes). D’altra, Gemma Sanginés Sáiz (Bilbao, 1970) és llicenciada en Psicologia. Tots dos són membres de la Societat Valenciana de Psicologia, i de Tallers per la Llengua (entitat que es dedica a elaborar i impartir tallers adreçats a fomentar la sensibilitat cap a la diversitat lingüística)

Aquest llibre tracta de descriure i analitzar situacions derivades de l’ús del català a diversos àmbits, i quines son les respostes i reaccions que poden tindre el usuaris de la llengua minoritzada quan es veuen sotmesos a estrès, derivat de l’ús d’aquesta.

El llibre pretén donar consells per a facilitar el progrés en l’ús de la llengua catalana, així com entendre el perjudicis lingüístics que poden tindre diverses persones, que tenen les seues pròpies perspectives personals.

Sortir de l’armari lingüístic està dividit en diversos capítols, cadascú amb diferents protagonistes (una romanesa, un africà, una basca…) que han tingut el seu propi contacte amb la llengua, i descriu com reaccionen enfront als diferents atacs a la llengua.
Primerament he de dir que de tots el casos que es descriuen, pense que el més interessant és el de la Taliana, la parlant romanesa. Ella ha aconseguit parlar valencià de forma suficientment correcta, i és una persona prou conscienciada en l’ús de la llengua, fins i tot – com ella mateixa diu- més que molts valencians de naixement.

No obstant això el que més em crida l’atenció del seu cas, és quan parla de la seua vida a Romania, i com explica la situació que allí passa amb el romanés (la llengua majoritzada) y l’hongarès (la minoritzada): quan ella era a Romania, li pareixia totalment normal que tothom parlara només romanés, i fins i tot volia que li parlaren sempre en aquest idioma, encara que el seu home parlava hongarès.

Caldria aprendre dels sentiments de Taliana, que ara es penedeix de no haver tingut una altra actitud per l’hongarès, perquè opine que és una situació similar a la del nostre territori, on el valencià es menysprea des de tots els àmbits: Potser que quan valorem el valencià, ja ho haguem perdut.
D’altra banda he de dir que tots el demés casos tenen un punt en què ens podem sentir representats tots el valencians que tenim una actitud positiva cap a la nostra llengua (la parlem o no).

No obstant això també es descriu un cas que pot explicar com una persona castellanoparlant, però no hostil al valencià, pot acabar sent-ho: el del Bernat. Aquest home té una actitud tan agressiva cap al castellà que fins i tot barreja els termes llengua i nació. A més a més, la seua resposta cap als castellanoparlants és roïna, i això, al menys al meu parer, és perjudicial per a la llengua.

Al marge de tots el casos que es descriuen, al final es troba l’Hexàleg de Lluís Gon Saga amb consells sobre com hem d’usar el valencià.
Parlaré del tercer punt d’aquest Hexàleg, en el qual es diu que quan una persona que sempre ens ha parlat en castellà, comença a fer-ho en catalá, no hem de meravellar-nos, ni s’ha d’adular-lo, entre altres indicacions.

Finalment, estic totalment d’acord amb les conclusions a les que arriba el llibre: que hem de considerar el valencià com una cosa nostra que em de respectar i promoure, canviant la nostra actitud pel que fa al seu ús, tractar d’usar-lo sempre que puguem i tractar de fer que altres que el parlen no l’abandonen quan tinguen una conversa amb nosaltres.

En conclusió, un llibre indispensable per a tots aquells que vulguen canviar la seua experiència amb el valencià.