‘Antologia de Joan Fuster’ de Vicent Terol

Sembla molt complicat fer un resum d’una antologia, però direm que Antologia de Joan Fuster és una recopilació d’assaig, aforismes i articles d’opinió, majoritàriament,  al voltat de la identitat dels valencians.  Però també hi ha altres on parla d’oci, amor, bellesa i altres temes menys elevats. La finalitat de l’autor seria donar la seua opinió de què són els valencians. Després podem parlar de la finalitat de l’antòleg que ha fet la selecció de texts: donar una bona visió de l’obra de Fuster als lectors.

El gros del llibre tracta de establir un raonament sobre per què els valencians no saben identificar el seu ser, però si tenen molt clar allò que no són.  És important dir que l’opinió de Fuster és una mes de les múltiples respostes a la pregunta plantejada. A més a més és molt fàcil contrargumentar a l’autor canviant només algunes paraules. Potser que hi haja gent que no considere ‘claudicació nacional’ no afirmar la seua identitat valenciana al voltant de la llengua o la senyera (amb blau o sense blau). Perquè, si Joan Fuster diu que “València no és tot el País Valencià: es una parcel·la del País Valencià”… Potser aquella gent pense: el valencià i la senyera no són la cultura valenciana, són una parcel·la de la cultura. Cultura valenciana on hauria de tindre un lloc Miguel Hernández, per citar algú. Però el mateix escriptor de Sueca reconeix a un dels seus articles, País Valencià, una singularitat amarga, “no se li acut a ningú pensar que Miguel Hernández, per exemple, ho fos” (valencià).  

I, una vegada més, seguint la línia de pensament de l’autor que diu: “La pregunta, aleshores, s’afina automàticament: ¿per què els valencians no entrem a la ‘història d’Espanya’?” És possible que hi haja gent a les comarques castellanoparlants que es pregunten: per què el castellanoparlants no entrem a la ‘historia del País Valencià?

Al llibre falta un poc d’autocrítica  als articles de Poetes, moriscos i capellans. Un to més proper a totes les reclamacions que fa a qui se ha alienat amb el castellanisme, a la primera part del llibre. No fa cap recriminació fins als valencians que van tractar de imposar la seua llengua amb les Instruccions e ordinacions per als novament convertits (arquebisbe don Jordi d’Àustria, 1566), per exemple. És altre moment històric, però el fills de Jaume I el Conqueridor haurien de saber que qui guanya imposa les regles quan tracta de analitzar la situació actual amb el suport de l’història. Si la victòria haguera sigut dels moriscos potser ara tots els valencians parlaríem àrab. O potser en un temps venidors: hi ha suport històric, ampla bibliografia i presencia als carrers.

Segurament la interpretació dels textos amb més ideologia depenen de les posicions individuals, però a l’hora de la veritat són qüestions polític-geogràfics, les fronteres, allò que determina què és cadascú. Partint d’aquesta realitat cadascú s’administra la seua identitat al voltant d’allò que considere important: la llengua, les costums, el partit al poder i les seus “costums” o qualsevol altra cosa que pense unificadora dels valencians.

Respecte a la resta de temes que apareixen al llibre només alguns apuntes. Hi ha articles sobre política molt vigents.  El més actual podria ser La dificultat de ser polític perquè enllaça molt bé amb el discurs sobre la casta del partit Podemos. Uns diaris on reflexiona sobre els escriptors, els ídols… I també aforismes al voltant de l’amor i altres temes menors.

Com a conclusió dir que es tracta d’un llibre molt interpretable, sobretot en la part més política, perquè estar d’acord o no amb Joan Fuster depèn de tenir la mateixa educació, la mateixa concepció de què és l’identitat, etc. Malgrat això és un llibre que fa pensar als lectors, per això ho recomanaria.