Entrevista al poeta Miquel Català: la nostalgia como crisol de experiencias difusas entre lo real y la ficción

entrevista manolo

Fuente: Mundodiario

Quizá la poesía en valenciano y catalán están en uno de los mejores momentos de su historia; una generación de autores con un compromiso intelectual y poético con el lenguaje ha surgido desde principios del año 2000. Una enorme madurez y una constante referencia a lo nostálgico definen las obras de Antoni M. Bonet o Manel Alonso. Ahora Miquel nos concede esta entrevista para profundizar aún más en esa concepción compleja y sutil del lenguaje poético que tanto caracteriza a sus tres poemarios publicados.

Por: Manuel García
Què diferencia la poesia d’altres gèneres literaris com la narrativa o el conte?

El conte i la novel·la, entre altres, són gèneres narratius que tenen en comú que conten una història, amb un argument, uns personatges, en un espai i un temps, amb una estructura que normalment presenta un plantejament, un nus i un desenllaç, amb un narrador que explica els fets del relat.

La pragmàtica textual moderna ens parla d’unes propietats textuals, coherència, adequació i cohesió, que vindrien a completar una descripció dels gèneres narratius tan simple. Alguns dels elements d’anàlisi d’aquesta nova visió de la lingüística del text ens seran útils per abordar les relacions entre emissor i receptor, entre autor model i lector model, entre narrador i narratari. El tema i l’estructura narrativa, que doten el text de coherència. Les veus del discurs, el tractament de la variació lingüística (diatopia, diacronia, varietats diastràtiques i registres), la modalització o grau de subjectivisme al text, i altres, fan que el discurs tinga unes característiques d’adequació a la situació comunicativa. La cohesió ve marcada per altres elements, com els connectors o marcadors textuals, els temps verbals, la dixi personal, temporal i espacial, els signes de puntuació… Consideració especial em mereix el tractament dels camps semàntics, les isotopies que recorren els textos que doten de significat global. El text com una unitat de significació.

La poesia no ens conta cap història, cap relat, però participa d’algunes d’aquestes característiques analitzables des del punt de mira de la pragmàtica.
Remuntant-nos als clàssics, Plató i Aristòtil, que ja teoritzaren sobre el fet poètic, sobre laversemblança de la poesia, deia Plató que els poetes mentien. Aristòtil introduí, al capítol XI de la Poètica, la idea que “contar el que ha succeït no és el treball del poeta, sinó dir el que podria haver passat, allò possible segons la versemblança o allò necessari”. Més endavant planteja una paradoxa tot dient que “és preferible l’impossible versemblant que allò posible inversemblant” (cap. XXIV), a partir de la qual Boileau escriurà “La realitat de vegades pot no ser versemblant”. Per a ell la poesia és el que millor respon a la idea de la bellesa. “L’objecte vertader de la poesia és l’imperi infinit de l’esperit”. López Pinciano, en la seua Ars Poetica (1596) defineix la versemblança com a element que excedeix el possible, desbordant-lo, amb tal que siga creïble. Per ell, la versemblança va lligada al decòrum. Ignacio de Luzán, en la seua Poètica (1739) parla de dues classes de veritat, la certa i la possible, i destaca el caràcter social de la versemblança: “serà versemblant tot allò creïble”. Jakobson estableix que el màxim de versemblança és la realitat.

Dic tot això a tall del tractament sobre el dubte i la certesa en el poema, sobre la versemblança del poeta, “dubtar al poema”, concepte tan estés darrerament en la teoria literària contemporània. L’ésser no està capacitat per a la incertesa, per a la manca de congruència entre la percepció de l’ésser i la realitat immediata, per això cerca certeses, i explicar el que l’envolta. A l’àmbit poètic el jo líric no dubta en relació al seu entorn poètic o textual, la mirada sorgeix de la certesa d’existència: el jo és, parla i canta; ergo, brolla la poesia.

Per a Ezra Pound existeix allò poètic quan es fa nàixer una mena de connexió amb l’Altre, unvincle, deu existir certesa en el discurs que suscite una resposta proporcional en el lector.

Seguint en aquesta línia, Paul Valéry, en Teoria poética y estética (1991), parla de la relació entre autor, obra i lector, i diu “l’efecte esperat serà com un colpejar, colpir, fascinar o desconcertar la ment de l’Altre. Defineix aquest efecte com una acció de desmesura, i diu que és perquè hi ha una Veu en el poema, una ment que produeix, i conclou que deu haver una relació entre desig i esdeveniment. Desperta una set i una font, tant en el poeta com en el lector.

caballetT. S. Eliot diu: “les nostres vides són una contínua evasió de nosaltres mateixos, i una evasió del món visible i sensible”. Aleshores el llenguatge poètic permet l’interlocutor commoure’s davant el pensament del jo líric, el qual no pot forjar-se sinó en la certesa del seu discurs per poder produir dita empatia. Si el lector ha de ser assetjat pel llenguatge del poeta, és necessària la correlació, o cooperació d’alta expectativa lectora (segons Umberto Eco), d’una certesa del món o de la realitat immediata des d’ambdues parts. Entre dos extrems sembla aparéixer sempre certa tensió, entre el receptor i el jo líric. La poesia és vertadera perquè és precisa, infalible, en la comunicació.
Per a Roman Jakobson la poesia esdevé la formalització de la paraula amb valor propi com a signe, val per sí mateixa, no pel concepte que representa. Existeix una deliberada intenció, una certesa en el que es vol dir, que pretén arribar a l’Altre.

Jean Cohen, reprenent el concepte d’isotopia de Greimas (totalitat de significació d’un text), diu que es pot parlar també d’isopatia, semblances que regeixen el text poètic, identitats que creen una unitat autònoma i que a la vegada forgen una poeticitat. Isopatia textual entesa com un sentir global, un ethos, que comunica el poema com una unitat, i existeix certesa en l’elaboració d’aquest element del llenguatge.
En tot cas, la certesa del discurs incrementa la possibilitat d’assestar el colp poètic.
Ho deixarem ací, per no continuar amb Todorov, amb la teoria de la deconstrucció de Jaques Derrida, i amb les observacions del catedràtic valencià Manuel Asensi i el postestructuralisme. Es faria interminable la resposta. Si repasseu les paraules en negreta, us fareu una idea del que és per a mi la poesia. Bé, això i algunes coses més.

Per què dos llibres amb la nina de tema en el teu títol?
Dos poemaris publicats, Poemes de la nina libèl·lula, i Poemes de la nina mandarina, que formen part d’una trilogia. En realitat són tres els llibres que duen la nina al títol.
Veurem quan coneixerà el públic el poemari que manca publicar i tanca el cicle. Ja he parlat d’aquest tema en alguna entrevista anterior, escrita i també a la ràdio.

Per un costat hi ha la qüestió semàntica de la paraula: una nina és un joguet que sembla una nena petita, i a les illes Balears, també diuen nina a la nena. A més, sol emprer-se també per dir a una nena que és molt bonica, que té cara de nina, o que és una nina. A més hi ha la nina o nineta dels ulls, que és la part circular del centre de l’ull. Totes aquestes coses i cap d’elles alhora. És també als meus poemaris la nina una petita fada.
I en sóc deutor del novel·lista mallorquí Llorenç Villalonga, qui subtitolà la seua magna obraBearn o la sala de les nines, el misteri de la qual sempre em fascinà, doncs era aquesta l’única dependència de la casa que era tancada per a tots, i a la qual solament tenia accés don Toni de Bearn. Alguns estudis apunten que les nines no eren altra cosa que els records de don Toni. Però el misteri està latent.

Crec que és bo i contribueix a l’interés d’una obra el fet que continga un enigma, o enigmes, i que siga el propi lector qui haja de posar de la seua part i de la seua interpretació privativa de la lectura i del món. Allò de tantes lectures possibles com lectors.

En el teu últim llibre, hi ha dos parts bé diferenciades; una part de reivindicació i una altra molt més postromántica i confessional. Per què tens eixa doble temàtica?
El meu últim llibre publicat, el tercer, és Cavallet de mar. Certament, hi ha una inflexió en la manera de fer en aquest llibre, per bé que jo no parlaria de dues prts diferenciades, sinó de cinc, que són les parts que té. Entenc la pregunta, i intentaré de contestar-la.
No m’han agradat mai els encasellaments, les classificacions, el fet que a un escriptor l’enquadren dins un moviment. Quan a u li pengen la llufa, siga veritat, o veritat parcial, o simplement una errada d’apreciació, és molt difícil llevar-se-la de damunt.
He volgut mostrar diferents maneres de fer, i no sé si ho he fet de manera satisfactòria, però ho he intentat. El meu viatge per la poesia diria que és eclèctic, i he gaudit i gaudesc tant de poetes realistes i socials, com de poetes simbolistes, avantguardistes, surrealistes, formalistes… També de la poesia anomenada clàssica. Hi ha maneres de fer, i cada poeta és una veu. Després vindran els que ho classifiquen tot i diran la seua.
És cert que hi ha una part, sobretot la segona, però no únicament, de poesia de denúncia, sobre fets de la història, de la religió, de situacions de dominació, també de crítica de l’home modern. Hi ha pensament social i inconformisme, també un intent de desemmascarar situacions absurdes.

I hi ha una altra part, o parts, com tu dius, postromàntica i confessional, que jo diria més centrada en el jo líric, el jo poètic, on tu has dit en alguna ocasió que em trobe més còmode, o potser algun tipus de lector avesat en poesia més lírica s’hi troba millor. Siga com siga, m’agrada escriure de diferents maneres, explorar, cada dia que escric, i en això també influeix el moment i l’estat d’ànim, el pensament i el dia a dia.

La teua poesia és nítida i concisa, sense a penes ornament. És difícil arribar a eixe grau de concisió?
Crec que els millors, o alguns dels millors poemes, són aquells que apleguen en pocs versos una gran densitat de conceptes, sense massa artificis, o moments de molta concentració mental, o sentimental. Però no sempre assolim aqueix estat de gràcia. Cal cercar el moment oportú i no deixar-lo passar. I si pots expressar aqueix estat amb paraules nues i clares, millor. Encara que a voltes no ho acabes d’aconseguir, i per més que ho intentes, la ment divaga, viatja, es distrau o es recrea en detalls que també t’arriben a captivar i els escrius perquè creus que val la pena.

Potser també hi ha un treball de síntesi, de les lectures de tota una vida, de l’experiència en evolució permanent. No dic que siga fàcil ni difícil. Intente, temptege, m’hi esmerce en ser jo el primer sorprés. Si no m’agrada a mi, difícilment li podrà agradar al lector. Malgrat tot, sempre hi ha poemes que acaben fent-se el seu propi espai als recitals, i moltes vegades no entens massa bé a què és deu. I és que el poema cobra vida en les preferències dels altres.

Hi ha una eclosió de grans poetes en valencià-català; l’ús d’esta llengua és un problema a l’hora de difondre eixe gran treball poètic dins d’altres geografies?
R.: L’ús de la llengua catalana, en qualsevol de les seues varietats o modalitats, per part dels poetes, dels escriptors en general, no crec que obeesca solament a qüestions de difusió, o de mercat. Hi ha altres factors que hi intervenen. Bé, si més no, pense que es dóna una situació paradoxal.

És un fet que sempre han pretés que els escriptors en altres llengües distintes de les mandarinaestatals i oficials (segons perìodes històrics) escriguen en la llengua preponderant, per allò de “així tindràs un mercat més ampli, més lectors, més llibres venuts”. És una qüestió de supremacisme vestida de criteri mercantil. Per un altre costat veiem com la indústria editorial de les llengües supremacistes després ninguneja els escriptors de les llengües minoritàries, independentment de la seua qualitat.

En el cas de la nostra llengua, en tots els moments històrics de repressa, de renaixença, d’impuls cultural i lingüístic, els poetes, si més no, ho han tingut clar, majoritàriament. Han volgut escriure en català, tot i saber que no anaven a guanyar diners. Però, què algun poeta castellà s’ha fet ric de vendre versos? No ens hem d’enganyar. No estem ací per diners. I qui vulga entendre, que entenga.
Moltes gràcies, Manuel, per la vostra amabilitat.

Anuncios

Publicado el mayo 4, 2016 en En Català/Valencià, Entrevistas, España, Europa, Inicio, Manuel García, Valencia y etiquetado en , , , , , . Guarda el enlace permanente. Deja un comentario.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: